El mar, el mar...

M'hauria de comprar el mar encara que el preu del metre cúbic salat piqui.

Vaig arribar a aital conclusió aquest istiu passat, veient Callejeros (el programa amb més primos hermanos d'en Camarón de la Isla per gitano quadrat) on reemetien un especial sobre tupperwares, pírcings i abdomens clenbuteròtics a peu de platja. Fauna xancletil i socarrimada a part, la càmera va plantar-se a la Manga del Mar Menor, (Múrsiaquéhermosaeres). Un matrimoni amb possibles va obrir les portes contra-xapades d'or de la seva mansió d'estiu. Després d'introduïr-nos per una infinitat de menjadors, wàters, re-wàters, cuines i més etcèteres amb armaris empotrats (la decoració mereixeria tot un univers blogosfèric a part) l'home de la casa ―camisa hawaiana, peluco guapo-guapo (senyor dixit) ― va ensenyar-nos, tot cofoi, el punt neuràlgic de la felicitat matrimonial.

Darrera d'uns finestrals estratosfèrics amb vistes a l’skyline especulatiu de la Manga del Mar Menor, hi havia dues butaques entapissades de vitromassatge d'última generació reclinable. I llavors..., oh, llavors!, el moment catòdic més intens de tota la tedeté estival: el matrimoni es va escarxofar en els sofàs monoplaces i multifuncionals (coronats per uns tapetes d'inspiració nàutica) i afilant la vista en un punt inconcret del mar, el mascle va fulminar dos mil cinc-cents anys de filosofia al ritme d'un massatge integral de 60 watts a cada cama:

―La Manga del Ma Menó..., la zeñora..., el relá... Que lo zepa toa Epaña: ¡ezto é la felizidá!

La senyora assentia a les pertinents observacions filosòfiques del seu home mentre les seves galtes molsudes eren sacsejades pel motoret interior del sofà. El colofó d'aquella felicitat domèstica amb vistes aquàtiques la va posar un pekinès esquelètic i d'ulls glopejats que, als peus de tanta satisfacció ergonòmica i emmarinada, bordava i remenava la cua com qui se sent partícep de tanta condensació existencial.